Resum Poesía electrónica: entre la imagen y la performance. Un análisis cultural.

Segons Jan Baetens, la poesia electrònica és una pràctica cultural o una forma cultural que, en termes quantitatius, ha estat un assumpte menor i ha estat analitzada com rara i marginal. En aquest sentit, l’autora parla del fracàs de la literatura i escriptura hipertextual, representada per el llibre electrònic, comparat amb l’èxit del Ipod. Però amb la poesia electrònica, a més, s’aprecia una generalitzada indiferència del públic.

En la teoria la poesia electrònica és aquella que ha estat creada per llegir en una pantalla, però molts cops han estat creades primer en paper.

Segons Marshall McLuhan en la nostra percepció de la poesia electrònica sóm víctimes de “mirada a traves de mirall retrovisor”, és a dir, que interpretem lo nou a través de lo vell.

Les característiques principals de la poesia electrònica són: interactiva, forma d’escriptura multimedia, mòbil i evanescent.

S’han creat definicions més complexes que, a les característiques anteriors, afegien, la qualitat i els mèrits, ja que alguns lectors es queixen, molts cops, de falta de qualitat.

Hi ha dos exemples representatius de les diverses tendències de poesia electrònica: Raphel, de Bernardo Schiavetta i Cinépoèmes, de Pierre Alferi (utilitza cut-up)

Totes les definicions ideals es basen en una noció molt discutida: la especificitat del medi, que ha portat ha discussions infinites, sense conclusions aparents.

Es pot analitzar el concepte, a través d’un punt de vista cultural. En aquest sentit es veu que no és massa important diferenciar poesia impresa, de l’electrònica, ni posar enfàsi en les seves característiques, s’ha d’examinar el mode en que el terreny de  l’escriptura poètica s’ha vist afectat per la cibercultura.

Es pensava que la poesia electrònica tindria un vincle exclusiu amb lo visual, però en realitat l’ha establert amb la oralitat (com amb la slam poetry). Aquest tipus d’aliança té el seu origen en la poesia vanguardista. També podria ser per un mecanisme de compensació psicològic. Un altre motiu és que tot i que la poesia electrònica està pensada per ser llegida en una pantalla, la majoria de cops es representa en forma de performance, que normalment forma un conjunt de representacions i a vegades es troba integrada en un circuit de distribució, tant digital com no digital. Les performances són més que una lectura en veu alta de textos; és de suposar que són documentades, explotades, transformades i continuades en altres medis.

La poesia impresa no desapareix, al contrari, la poesia digital es torna impresa.

Segons la obra de Sadin, Tokio (2005), l’autor ha realitzat una reflexió minuciosa sobre el concepte de representació, en concret sobre les formes textuals de representar l’entorn urbà multimedia. Amb la obra s’aprecia que cada forma de moure’s per els signes, obeeix a la seva pròpia retòrica visual: cada objecte té la seva pròpia forma visual (ornaments). Tant aquesta obra, com Intime, de Pierre Alferi, ajuden a eliminar alguns mites que rodegen la literatura electrònica, com el mite de la interactivitat o el mite del lector com escriptor. Els dos també han demostrat que han assimilat la noció de que les obres evolucionen: un text és una cadena de versions que composen una xarxa que canvia.