Del terme hipertext no hi ha un consens
clar: és un concepte borrós en consonància amb la fluïdesa del mitjà
electrònic. El hipertext és una manera de funcionar del text, aplicable a
varios dominis i no solament aquella part de lo que caracteritzar a la
literatura i que és objecte de poètica, anomenat transtextualitat o
transcendència textual.
Per hipermedis entenem la integració entre
lo escrit i lo acústic e icònic, una cosa que va predominar abans de la
impremta i que després es va debilitar a favor dels textos aïllats i del seu
fruir individual.
L’ús hipertextual permet crear un text en
moviment, amb múltiples connexions o enllaços jerarquitzats.
Una de les principals novetats de la
tecnologia electrònica hipertextual resideix en poder superar la idea de text
com una cosa tancada e immutable que ha prevalgut des de fa segles. Es torna a
un equilibri amb la oralitat primària desproveïda d’escriptura.
El text pot ser definit com la forma
d’organitzar la informació en dos dimensions, a lo llarg del pla del volum o de
la pàgina i en una forma lineal o jeràrquica. L’hipertext en canvi, inclou les
possibilitats de fer-ho en una forma pluridimensional, no lineal, mitjançant
salts que enllacen diferents parts d’un text o de diversos.
Cal distinguir entre hipertextualitat i
intertextualitat: aquesta última fa referència, en el seu sentit més ampli, al
conjunt de relacions dins d’un text. En la noció d’hipertext el tret principal
és la discontinuïtat. L’hipertext és només una varietat de text no lineal.
Per altres autors, en lloc de no
linearitat, concepte negatiu, s’hauria de parlar més aviat de multi-linearitat.
L’hipertext és una aplicació de la idea no
linearitat, o de multinearitat, que anul·la les limitacions de la pàgina.
Distingim entre hipertext e hiperdocument, designant amb el primer la operació
d’escriure de forma no lineal o no seqüencial i amb el segon, el resultat
obtingut d’aquesta operació, un sistema obert o en xarxa online. En
l’hiperdocument quedem lligats a la pàgina. L’hipertext trenca l’estatisme
inherent al medi i per tant, fa que trontolli la obra com una cosa tancada i
acabada.
Per Foucault la literatura és
polisemàntica perquè està obligada a recórrer diversos sediments semiològics i
el llenguatge és espai, tot i que no funcioni en el temps.
Barthes explica la seva noció de Text
aplicat a la varietat de text no lineal com és l’hipertext. Descriu d’una
manera no restrictiva, no lineal el funcionament dels textos.
Hi ha dubtes de si amb la no-linealitat no
sortim d’un espai geomètric, d’aquí que es prevegi un hipertext no sólament en
forma d’arbre sinó també de “risoma”.
El terme literatura està totalment lligat
al domini de lo escrit i canviant la seva definició al llarg dels temps,
definint les obres que pertanyien a poesia, després a altres gèneres. S’asocia
a enciclopèdia, a coneixement.
Literatura i hipertext convergeixen com
conceptes antics i borrosos i en un futur, amb els mitjans electrònics més
desenvolupats, podrà tornar-se a una idea de la literatura més similar a
l’antiga. La literatura com hipertext es caracteritza per no tenir un centre
fix, és un conjunt de textos relacionats que no tenen a priori un eix
organitzatiu; és un complex de vincles on els textos canonitzats són els eixos
provisionals de la xarxa que estableix multiples connexions entre ells en les
seves diferents versions, lectures, comentaris, interpretacions,..
Els nous mitjans no fan més que potenciar
el que ja funcionava a traves de l’escriptura, de la literatura en un sentit
ampli fins la seva especialització, cosa que havia dificultat la impremta: cada
lector elegeix el seu propi camí.
Lo fixat per escrit era per definició
literatura.
Segons Yankelovich, referint-se a
l’hipertext remet a Landow per qui establir connexions és una cosa crucial i en
l’ensenyança ajuda als alumnes a crear enllaços entre literatura i altres
coses, com l’art, la política...
Per Barthes la cultura actual afavoreix la
col·lisió entre oralitat i escriptura.
La idea d’autor propietari d’un text fixat
en el temps per sempre és aliena a la literatura en el sentit hipertextual. És més
aviat una funció textual, la marca de la seva propietat i de la seva
literalitat. La tecnologia hipertextual combina, segons Landow, diversos tipus
de col·laboració com el “versioning”on algú produeix un esborrany que un altre
modifica, completa i edita.
Amb les noves tecnologies estem en el camí
d’integrar d’una vegada la cultura científica i la humanística. Les fronteres
entre texts, autors, lectors, estudiants i professors es tornaran més fluides i
la idea de literatura haurà de tornar a canviar.
El funcionament hipertextual de la
literatura s’adverteix amb més claredat en la seva resistència a la teoria
derivada de la seva textualització, en la seva capacitat per provocar des de
lectures creatives i malentesos fructífers fins desviacions més o menys
aberrants.
La novel·la sobreviurà mentre duri la
difusió de llibres impresos. En el mitjà electrònic les seves possibilitats
encara estan en fase experimental. La narrativa interactiva tipus Afternoon, no
és equiparable a la novel·la, ni tampoc està clar que sigui narrativa. Els nous
mitjans electrònics ens traslladaran a una altra esfera en la que els vells
gèneres seran substituïts.
La disciplina amb un primer tractament
informàtic ha estat la crítica filològica, d’erudició o scholarship, en el
sentit de tascar prèvia d’interpretació o crítica pròpiament dita, com a
fixació d’un text, de la seva anotació i de l’estudi del seu suport material.
La interpretació d’un text, des del punt
de vista hipertextual, és una forma de navegació al llarg de diferents
posicions en diferents contexts espai-temporals, és a dir, la devolució del
text a l’hipertext mitjançant l’elecció d’un camí o via de sentit.
